Liquidació de guanys

Una parella va conviure com a parella de fet durant molts anys (des del 1984 fins al 2015) i, com sol passar, durant la convivència van formar un patrimoni comú, en la pràctica, com una comunitat de béns. En  trencar la relació, una de les parts va demanar judicialment extingir aquesta comunitat i repartir els béns, és a dir, “tancar” el que tenien en comú i dividir-ho de forma ordenada.

El jutjat va declarar extingida la comunitat i va acordar que la divisió es fes mitjançant un comptador partidor, que va elaborar un quadern particional (una proposta de repartiment amb valoracions, comptes i compensacions). Aquest quadern va ser impugnat per discrepàncies, entre altres coses, sobre com s'havia de tractar certs crèdits (per exemple, diners aportats per un dels membres i com es retornen) i sobre si procedia “actualitzar” quantitats com si es tractés d'una liquidació de guanys.

El Tribunal Suprem (TS) deixa clara la idea de fons: en una parella de fet no s'aplica el règim de guanys (perquè no hi ha matrimoni), així que tampoc es traslladen sense més ni més les seves regles, incloent-hi la manera “valorista” d'actualitzar crèdits. En aquest tipus de liquidacions, la regla general és el principi nominalista, és a dir, els crèdits es valoren pel seu import nominal (la xifra deguda), sense convertir-ho en una “revalorització” com la pròpia del repartiment de guanys, encara que pot procedir l'interès legal.

Ara bé, en aquest cas el recurs de cassació ni tan sols entra a debatre's a fons perquè apareix un problema processal important: en la fase d'execució, el jutjat va resoldre la impugnació del quadern mitjançant sentència, quan el correcte era dictar interlocutòria. Aquest “error de forma” provoca que el TS declari inadmissible el recurs de cassació.